Sempre escric una altra cosa

Han passat dos o tres dies i sembla que l'evolució dels meus amics els anjocs ha estat velocíssima, no obstant he de dir que el seu temps no té res a veure amb el nostre. L'espai-temps és quelcom totalment alié a nosaltres, el humans, que ens pensem que tot gira al voltant del nostre xicotet planeta i encara més absurd al voltant d'un mateix, com si l'univers no fora res més que nosaltres. He conegut personalment un del anjocs i pel que veig han arribat ja a un estat molt avançat en les seua evolució com a éssers i també com a societat, no de fet casacú a començat ja a prendre un nom propi. No cregueu que açò no és important, tenir un nom propi éns individualitza i ens fa únics i diferents als altres i per tant ens dona llibertat per a pensar i sentir i també enriquir-nos en compartir les experiències individuals. L'únic que em fa por, millor dit em preocupa, és que en començar a establir-se lligams de convivència, en conformar-se com a grup, com a societat caiguen en els mateixos errors que els nostres. Les regles de convivència entre els membres d'un grup , col·lectiu o societat són necessàries, algunes, i per tant suposen moltes vegades cedir una part de la llibertat personal pel bé comú, és el constant enfrontament entre el bé comú i el bé personal, cosa que fins ara no hem pogut arreglar els humans, i fins i tot les societats que anomenem més vançades el que han fet és tot el contrari, anar ofegant, restringint la llibertat individual en pro d'una falsa llibertat social, que l'únic que ha produït és marginació, incomunicació i retrospecció mal entesa, una série d'autopresons de les quals moltes vegades ni ens adonem que ens empresonen....
No penseu però que sóc pesimista, simplement reflexione, i l'esperança almenys és una cosa que he vist compartesc amb molta més gent...de moment el meu amic anjoc ja té un nom propi. No és que s'ja calfat molt el cap, simplement ha jugat una miqueta amb les lletres i ara es diu joan la "c" l'ha deixat perdre.
Així que us presente a Joan. Ara us pregue que no sigueu massa exigent amb ell, acaba d'arribar i la humilitat vers als nous vinguts és una virtut que almenys jo estic disposat a practicar amb ell. Partisc com sempre del fet que tots els éssers són bons, o almenys tenen la bondat com a una part que els configura i moltes vegades el creixement d'eixa bondat o l'abandó d'aquesta depén de nosaltres.

Acabé de llegir un post d'una persona a qui estime molt:

Si todo fueran violines
mi boca no se abriria.
Por escuchar simplemente
mis ojos hablarian
de aquello que nunca dijiste
de los sueños que tus mejillas esconden.

Si todo fuera música
mi cabeza dejaria caer
suavemente entre tus manos
como la brisa deja caer mis cabellos
en mis cansados hombros.

Si todo fuese un abrazo
te lo daria, o una voz, quizas
un susurro en tu oido
fuese todo lo que pudiese darte,
y que mas da si és musica
o el roze d'un aliento.

Si yo fuese violines
esperaria tus manos,
y de amor recordaria tus sueños
que nunca dijiste,
però impresos en las cuerdas
de mi fràgil cuerpo.

Las notas que aprendí
són tambien mi regalo,
i quizas así fuesemos un todo o la nada
solo violines que suenan
adormeciendo los dias .