la lentitud

Anit després del dinar, dinars, sopar, sopars i resopars, arribí a casa en un estat relentitzat. Joan estva per allí (sabeu que aquest dies ha vingut a visitar-me) entretingut en el descobriment de les coses que hi tenim els humans. Estava tan entrentingut mirant els llibres que el vaig deixar fer. Encara no sap llegir clar, però si el veieres és com si ho fera, encara que ell només veu gotetes de tinta una rere l'altra i algunes gotetes es repeteixen i van formant dibuixets més grans. L'altre dia li vaig dir si volia que li explicara que ès i em va dir que no, que preferia copsar ell mateix quin sentit tenien aquells dibuixets repetetius i després ja m'ho diria. Per descomptat no vaig insistir i encara està pegant-li voltes a una cosa que a mi em sembla tan senzilla i normal.

Així les coses vaig anar al videoclub i vaig agafar una pel·lí. he de dir que a joan no li desperta cap curiositat (de moment) la televisió , massa abstragut com està en les formes primerenques ni tan sols pega cap ullada a aquest aparell... ja arribarà el moment ... Per tant em deixí caure en el sofà i em posí a veure la pel·li.

El Sr. Ibrahim i las flores del Coran.

Des del meu temps intermedi, vaig veure amb plaer la serenitat del viatge tan proper i a la vegada tan misteriós de la vida. El descobriment de la vida que coneixem i vivim juntament amb el final del viatge per aquesta mateixa vida.
Com de senzill és començar a viatjar i com de senzill resulta arribar-ne al final del viatge. Allò difícil tal vegda resulta estar-ne en l'estadi intermedi. Em van vindre al cap moltes coses, El viatge a Itaca , La cançó de Presuntos "Como hemos canviado", Kavafis, la meua iaia... Començar el viatge és innat i autònom, arribar-ne a la fi també. Però com arribem a la fi ja és cosa nostra.Saber arribar-ne a la fi suposa adonar-nos del passos que hi fem, dels encontres i dels llocs on parem i reposem, també de les constants equivocacions en la direcció i en els camins travessers que ens poden portar a perdre'ns si no sabem tornar-hi. A la fi, crec que només és pot arribar a la felicitat plena si has sabut gaudir del cami i tot el que suposa el viatge.
El senyor Ibrahim diu en un moment que en la lentitud radica la vertadera felicitat. La lentitud en totes les coses suposa un ple coneixement d'elles, gaudir-ne plenament i trobar-ne l'essència. Si ens deixem endur per visites fugisseres de res serveix viatjar.
Per això quan en acabar la pel·licula , el meu amic joan encara estava ofuscat en descobrir el sentit d'unes gotetes de tinta sobre un full, em vaig sentir feliç. Joan havia començat bé el seu viatge....