1,2,3.

1. Per què quan tenim les paraules necessitem fets per a confirmar-les?

2. Per què quan els fets són versemblants necessitem que els afirmen les paraules ?

3. Les formigues pensen?

"Cami dels sol. per les rutes amigues . unes formigues"

formigues1.jpg

http://www.blogger.com/edit-profile.do

la lentitud

Anit després del dinar, dinars, sopar, sopars i resopars, arribí a casa en un estat relentitzat. Joan estva per allí (sabeu que aquest dies ha vingut a visitar-me) entretingut en el descobriment de les coses que hi tenim els humans. Estava tan entrentingut mirant els llibres que el vaig deixar fer. Encara no sap llegir clar, però si el veieres és com si ho fera, encara que ell només veu gotetes de tinta una rere l'altra i algunes gotetes es repeteixen i van formant dibuixets més grans. L'altre dia li vaig dir si volia que li explicara que ès i em va dir que no, que preferia copsar ell mateix quin sentit tenien aquells dibuixets repetetius i després ja m'ho diria. Per descomptat no vaig insistir i encara està pegant-li voltes a una cosa que a mi em sembla tan senzilla i normal.

Així les coses vaig anar al videoclub i vaig agafar una pel·lí. he de dir que a joan no li desperta cap curiositat (de moment) la televisió , massa abstragut com està en les formes primerenques ni tan sols pega cap ullada a aquest aparell... ja arribarà el moment ... Per tant em deixí caure en el sofà i em posí a veure la pel·li.

El Sr. Ibrahim i las flores del Coran.

Des del meu temps intermedi, vaig veure amb plaer la serenitat del viatge tan proper i a la vegada tan misteriós de la vida. El descobriment de la vida que coneixem i vivim juntament amb el final del viatge per aquesta mateixa vida.
Com de senzill és començar a viatjar i com de senzill resulta arribar-ne al final del viatge. Allò difícil tal vegda resulta estar-ne en l'estadi intermedi. Em van vindre al cap moltes coses, El viatge a Itaca , La cançó de Presuntos "Como hemos canviado", Kavafis, la meua iaia... Començar el viatge és innat i autònom, arribar-ne a la fi també. Però com arribem a la fi ja és cosa nostra.Saber arribar-ne a la fi suposa adonar-nos del passos que hi fem, dels encontres i dels llocs on parem i reposem, també de les constants equivocacions en la direcció i en els camins travessers que ens poden portar a perdre'ns si no sabem tornar-hi. A la fi, crec que només és pot arribar a la felicitat plena si has sabut gaudir del cami i tot el que suposa el viatge.
El senyor Ibrahim diu en un moment que en la lentitud radica la vertadera felicitat. La lentitud en totes les coses suposa un ple coneixement d'elles, gaudir-ne plenament i trobar-ne l'essència. Si ens deixem endur per visites fugisseres de res serveix viatjar.
Per això quan en acabar la pel·licula , el meu amic joan encara estava ofuscat en descobrir el sentit d'unes gotetes de tinta sobre un full, em vaig sentir feliç. Joan havia començat bé el seu viatge....

El meu nou amic joan ( Se'n recordeu d'ell?) ha vingut a visitar-me aquest dies i m'ha posat al dia dels últims avanços dels anjocs. Ja us els contaré més avant, però ara m'agradaria que escoltareu un trosset d'una de les nostres converses:

- Voldria preguntar-te una cosa que m'ha estranyat molt aquest dies que porte ací al teu pais. Em digué joan.
- Digues, ja saps que les teues preguntes m'agraden molt perquè em fan pensar en coses que que creia que ja no necessitaven respostes. Li vaig dir.
- He observat els carrers plens de lumenetes, les botigues plenes de garlandes, la gent amb bosses plenes de coses i els seus rostres mab grans somriures i sobretot com molta gent no pra d'abraçar-se i besar-se i es diuen coses i tornen a besar-se i abraçar-se. La gent d'aqquest país és així sempre?
- Heheheehe. No joan ,no és que estem en Nadal. Li vaig respondre.
- I què és el Nadal?, preguntà ell inquiet com sempre.
Em vaig quedar pensatiu perquè veritablement no sabia ben bé què respondre-li. No havia de tardar molt perquè clar si no li respons de seguida no ho entén. Aií que vaig intentar explicar-li-ho de la manera més senzilla possible.
- Bé joan, el Nadal és un període de festa, en el qual originariament en la nostra societat estava lligat exclusivament a la religió....
- Què vol dir religió? m'interrompe.
- Bé és una mena de ritus, de costums marcades per unes crrences... ja en parlarem més avant d'això , ara deixa'm que cabé de contar-t'ho.
Com deia era un festa que conmemora el naixement d'un dels déus dels homens.És una festa per tant de caracter familiar, una festa per a la família, on sobretot aquells éssers volguts que han estat fora per motius diversos s'arrepleguen al voltant de la casa patriarcal per estar junts i compartir l'alegria d'estar amb les persones que estimes.
- però ací tots són família, perquè tot el món es besa i s'abraça els uns amb els altres? em digué joan.
- No, el que passa, és que amb el temps les societats han anant modificant les essències de les festes i aquestes han anant perdent el valor inicial que hi tenien. Per exemple hi ha humans que no hi tenen família, i viuen al carrer; també humans solitaris i que no tenen qui els estime; humans que no coneixen estes festes i per als quals són dies com els altres en què el més imporatnt és sobreviure buscant alguna cosa per menjar....
- però aleshores perquè tots semblen feliços? em pregunta joan.
- Tu ho has dit, ho semblen. La felicitat no coneix temps ni espai, i per tant molt menys uns períodes i unes dades. L'avanç de les societats humanes no sempre o quasi mai ha estat mogut cap al desenvolupament personal i íntim de les persones sinó més bé al contrari han estat propiciades per al buidatge d'emocions sinceres. Però no cregues que tots els humans són així, també hi han que durant tots el dies de l'any ajuden i s'impliquen en el benestar dels més desvalguts amb una generositat sense imposicions, per a mi això seria el Nadal en els seus origens , el Nadal és la generositat gratuïta cap als altres perquè tots els humans som com una família, tots compartim alegries, amors, tristeses, plors i esperances.
- Aleshores quin sentit té marcar només uns dies per fer això? Em digue joan.
- Per a mi cap, li vaig respondre.
-Encara que potser bònic mantenir l'essència dalgunes tracioons, sense oblidar però que les tradicions no han de marcar les pautes dels nostres cors, ni dels nostres actes.
- No acabé d'entendre't. Digué joan.
- Mira jo et faré ara unes preguntes i tu em contestes val?
- Si tu en el teu país veus un anjoc al carre i te fred, t'esperes a una època concreta per ajudar-lo?
- No, jo li donaria una manta de seguida o el duria a la vora de la meua llar. Digué joan
- Si al teu pais un amic està trist i sol que faries buscaries uns dies concrets per a donnar-li un bés uo una abraçada?
- No , ho faria de seguida tan aviat em fos possible.
- Molt bé, i si tens una mic o un familiar llunt esperaries a un dia en concret per parlar amb ell o anar a visitar-lo?
- No, també ho faria en el moment que poguera.
- Doncs bé, per a mi que no crec massa en les religions, però agafant les paraules d'una amiga el NAdal seria això: la preocupació i l'interés constant per la gent que estimes i per la gent que et necessita, per quells que sofreixen qualsevol tipus de marginació o malaventurança i això no és la tasac d'uns dies concrets sinó de tots el dies.
- Ah ara ja ho entenc! digué joan.
I apropant-se a mi em feu una abraçada i em donà un bes i em digué a l'orelleta:
Tu que saps més d'aquest món que no jo repartix-lo amb la resta d'humans ....

Així que us el done a tots. El que hui siga 24 de desembre no té cap importància, la importància recau en el regal gratuït i la recepció voluntària.

Sempre escric una altra cosa

Han passat dos o tres dies i sembla que l'evolució dels meus amics els anjocs ha estat velocíssima, no obstant he de dir que el seu temps no té res a veure amb el nostre. L'espai-temps és quelcom totalment alié a nosaltres, el humans, que ens pensem que tot gira al voltant del nostre xicotet planeta i encara més absurd al voltant d'un mateix, com si l'univers no fora res més que nosaltres. He conegut personalment un del anjocs i pel que veig han arribat ja a un estat molt avançat en les seua evolució com a éssers i també com a societat, no de fet casacú a començat ja a prendre un nom propi. No cregueu que açò no és important, tenir un nom propi éns individualitza i ens fa únics i diferents als altres i per tant ens dona llibertat per a pensar i sentir i també enriquir-nos en compartir les experiències individuals. L'únic que em fa por, millor dit em preocupa, és que en començar a establir-se lligams de convivència, en conformar-se com a grup, com a societat caiguen en els mateixos errors que els nostres. Les regles de convivència entre els membres d'un grup , col·lectiu o societat són necessàries, algunes, i per tant suposen moltes vegades cedir una part de la llibertat personal pel bé comú, és el constant enfrontament entre el bé comú i el bé personal, cosa que fins ara no hem pogut arreglar els humans, i fins i tot les societats que anomenem més vançades el que han fet és tot el contrari, anar ofegant, restringint la llibertat individual en pro d'una falsa llibertat social, que l'únic que ha produït és marginació, incomunicació i retrospecció mal entesa, una série d'autopresons de les quals moltes vegades ni ens adonem que ens empresonen....
No penseu però que sóc pesimista, simplement reflexione, i l'esperança almenys és una cosa que he vist compartesc amb molta més gent...de moment el meu amic anjoc ja té un nom propi. No és que s'ja calfat molt el cap, simplement ha jugat una miqueta amb les lletres i ara es diu joan la "c" l'ha deixat perdre.
Així que us presente a Joan. Ara us pregue que no sigueu massa exigent amb ell, acaba d'arribar i la humilitat vers als nous vinguts és una virtut que almenys jo estic disposat a practicar amb ell. Partisc com sempre del fet que tots els éssers són bons, o almenys tenen la bondat com a una part que els configura i moltes vegades el creixement d'eixa bondat o l'abandó d'aquesta depén de nosaltres.

Acabé de llegir un post d'una persona a qui estime molt:

Si todo fueran violines
mi boca no se abriria.
Por escuchar simplemente
mis ojos hablarian
de aquello que nunca dijiste
de los sueños que tus mejillas esconden.

Si todo fuera música
mi cabeza dejaria caer
suavemente entre tus manos
como la brisa deja caer mis cabellos
en mis cansados hombros.

Si todo fuese un abrazo
te lo daria, o una voz, quizas
un susurro en tu oido
fuese todo lo que pudiese darte,
y que mas da si és musica
o el roze d'un aliento.

Si yo fuese violines
esperaria tus manos,
y de amor recordaria tus sueños
que nunca dijiste,
però impresos en las cuerdas
de mi fràgil cuerpo.

Las notas que aprendí
són tambien mi regalo,
i quizas así fuesemos un todo o la nada
solo violines que suenan
adormeciendo los dias .

Mirant, mirant aparegué

Anjoc és un xicotet país envoltat de mars antigues, amb valls capritxoses i deserts immensos, un lloc on no hi havien espills. Els seus habitants compartien els menjars i els deures quotidians però no es coneixien. Cadascun de'lls parlava una llengua diferent. Ningú sabia com havien arribat a aquell país ni com havien nascut o per qui havien estat engendrats i per tant mai havien establit cap tipus de relacions els uns amb els altres més enllà de la visió fugissera i momentània dels dies. Cadascú pensava que quan arribara el moment de desaparéixer (si no eren immortals) ho farien tots llunts i a la vegada. No obstant pensaven i veien els altres anjocs (els anomenarem així) i fins i tot es preguntaven si aquells altres éssers animats podrien aportar-los alguna cosa.
Un dia un jove anjoc feu un forat a ca seua, les cases dels anjocs només tenien portes, i així els altres habitants quan passaven vora seu començaren a observar-lo, a escodrinyar, a mirar i a interessar-se pel que feia, al principi només era un sentiment nou que podríem dir "curiositat" però aquest terme ells no el coneixien. Passaren els primers dies i també eixa nova sensació que havia despertat aquest novedós fet i ja quan el anjoc que feu el forat a la paret de sa casa s'havia habituat de nou a la quotidianitat es trobà de sobte una pedreta a l'ampit de la finestra. A partir d'aleshores dia sí, dia no, nous objectes hi començaren a aparéixer, i també observa sorprés que alguns del altres habitants començaven a fer finestres a les seues cases.... Així començava un fet que canviaria per sempre les vides d'aquells habitants, però encara els quedava molt per fer, encara havien d'inventar una comunicació, un llenguatge i moltes altres coses més que els portaria a fer-se preguntes, a fer-ne, a plantejar-se nous conceptes, com ara "dubte" "amor" "amistat" "por" "enveja" "mentides" "gratitud" i encara molt més difícil destriar quines eren bones o dolentes, o com emprar-les per ser bones o dolentes..... però d'això encara falta que passe molt de temps , ara només han obert una finestra el que vé més endavant anirem descobrint-ho...amb el temps.

Aquest és el meu primer post, no sé encara si serà el primer o l'últim que hi escriga i va per tu greg :)*** i també per a tu brisa.