agua.jpg
Hui hem anat a veure la mar. joan ha vingut amb mi. Aquest darrers dies ja ha aprés a llegir, ell mateix ha trobat la clau per desxifrar el codi que uneix els símbols de les les paraules, i malgrat que encara no arriba a copsar la línialitat del discurs sí almenys comença a preguntar-se sobre el significat de les paraules.
Li he deixat un diccionari. Ell de tant en tant busca alguna paraula i es queda pensarós intentant comprendre la definicío. L'he avisat però que no es refie de les definicions ja que el significat és enganyós i depén de l'entorn i del moment.
Anit vingué i em demanà si podia explicar-li la diferència entre superfície i superficialitat ja que no entenia molt bé com si les dues paraules eren quasi iguals volien dir coses tan diferents. Clar ell no comprén encara que els noms son més concrets i per tant més fàcils de definir mentre que els adjectius ens permet abstarure la concreció.
En va vindre al cap Oscar Wilde: " la superficialitat és el vici suprem". Aquest concepte aplicat als humans pot resultar negatiu. Quan diem que una persona és superficial, assimilem que aquesta persona no hi té res d'interessant, que la seua superfície ho és tot i que la bellesa es mesura només pel que es veu.
Sempre diem que busquem la bellesa interior en els altres i en un mateix, però la bellesa és en qualsevol estat i la bellesa s'ha de considerar per ella mateix i no depenent d'on es trobe. He conegut moltes persones que podríem dir-ne superficials i eren persones molt felices, tal vegada més que aquelles que no ho eren de superfials. Una felicitat però "otorgada" és aquella que ens és donada pels altres i per tant és una felicitat que depén dels balancejos dels altres i així en qualsevol moment se'ns pot ser llevada de la mateixa manera que ens ha sigut otorgada. Tal vegada siga la felicitat més senzilla i més fàcil no ho sé, ni tampoc sé si ès millor o pitjor.
Com al final no sabia com explicar a joan quina era la diferència vam agafar el cotxe i ens n'anarem a la mar. Des d'un turó ens vam asseure i vam estar una estona llarga veient la mar tranquil·la.
Despres li vaig dir: - Veus tota aquesta immensitat blava? veus que de vagades hi pots veure que hi ha més enlla del blau, com la mirada pot veure el que s'amaga davall? Hi ha coses, corrents, plantes, peixos, i moltes latres Coses que la nostra vista no pot veure però que adivina. El blau és
la superfície.
- Veus també que hi ha trossets de mar que estan més obscurs i no pots veure que hi ha al davall? Això és la superficialitat. Pots pensar que hi ha més coses en la profunditat però ni tan sols les adivines.
Les persones som iguals , tant quan mirem als altres com quan ens mirem nosaltres mateix. Hi ha vegades que veiem la superficie i podem traspassar-la i endinsar-nos en la profunditat però d'altres només ens quedem en
la superficialitat.
Endinsar-te pot resultar perillós però, perquè a mesura que t'endinses estàs més indefens i la felicitat ja no t'és otorgada sinó que l'has de buscar entre corrents desconegudes i perills inesperats, però tanmateix aniràs guanyan-te eixa felicitat i eixa de segur que no te la podrà llevar ningú.
Ens vam quedar allí quiets i ara vam deixar que els nostres ulls miraren llluny, molt lluny més enllà de l'horitizó... era l'hora de relaxar l'esperit.
La fotografia és per a tu :) l'aigua que raja.....
http://www.blogger.com/edit-profile.do
